El Crist de nou crucificat

Likóvrissi és un poble de grecs cristians sota domini turc, a principis del segle XX. Cada set anys, per Setmana Santa, s’hi interpreta un Misteri en què els paisans fan de Crist i d’apòstols. El pope els alliçona perquè s’impregnin dels seus papers: es tracta de llegir un xic, no gaire, els Evangelis i de fer una vida decent mentre preparin la Passió. Però la gràcia del text s’encomana a la viuda de vint anys que es prostitueix, al pastor que baixa de la muntanya, al cafeter i al marxant… Ella és Magdalena, ell Jesús, els altres Jaume i Pere; un sentiment nou els uneix com els dits d’una mà. I quan al poble arriba una corrua de gent famèlica que ha sobreviscut a una matança, aquell sentiment els dicta de plantar cara als notables que volen treure’s de sobre els refugiats. El Crist de nou crucificat és, amb Alexis Zorbàs, la novel·la més llegida de Nikos Kazantzakis. La set de justícia que mou els seus personatges és la mateixa que va dur l’autor a explorar el cristianisme al mont Atos, el leninisme a Berlin i la revolució a la Unió Soviètica, amb Panait Istrati i Victor Serge. Idealista híbrid i actiu, l’Església ortodoxa el va declarar sacríleg, el Vaticà va inscriure a l’índex una de les seves novel·les i el jurat del Nobel li va negar nou vegades el premi. El públic d’arreu del món s’ha cuidat de consagrar-lo i és un dels autors més populars del segle XX. “La seva obra mestra és tot un món, un món vigorós on cada personatge té una fesomia acusadíssima, on hi ha drama i poesia, on hi ha santedat i crueltat, on hi ha realisme cru i fins groller al costat de les delicadeses més altes a què pugui arribar l’ànima humana; on tot crepita com en un incendi, tot cruix com en una tempestat. Aquesta novel·la, que passa tota ella en un poblet perdut al fons de l’Anatòlia, un racó de món oblidat de la resta de l’univers, és potser la més universal del nostre segle.” Joan Sales